La Vermuteria

En aquest capítol ens capbussem en el món del M&A (sí, fusions i adquisicions de tota la vida), un tema que pot sonar molt de multinacional llunyana… però que cada cop és més present al dia a dia de moltes empreses d’aquí.
Fusió o adquisició? Comprar o deixar-se comprar? I sobretot: quan és el moment ideal per fer entrar en joc els equips de Persones (aka RRHH)? De tot això, i alguna batalleta més, en parlem amb la nostra primera convidada a La Vermuteria: la Marta López. Ens acomodem als tamborets per fer petar la xerrada entre “acquihires”, fusions, compres… i tot el que s’hi cou al darrere.
Vine, que el vermut el posem nosaltres!

A la vermuteria, igual que tota organització, ens fem grans... Durant la temporada 2 parlarem d'organitzacions que s'acosten a la majoria d'edat: Han passat de ser startups o Pymes a ser scaleups o empreses més grans. T'hi uneixes a la conversació? És tan fàcil com agafar un tamboret de la vermuteria. Som-hi!

S’acaba la temporada de La Vermuteria… però tranquil·les, que això no és un acomiadament traumàtic amb reunió sorpresa al calendari.
En aquest últim capítol aprofitem el final de temporada per entrar de ple en un tema tan interessant com incòmode: els acomiadaments. Perquè siguem sincers, tard o d’hora, tots/es hem passat (o passarem) per aquell moment en què algú et diu que “no és res personal” mentre et desactiven tots els accessos a les eines de la feina.
Parlarem d’acomiadaments surrealistes, d’aquells que semblen trets d’una sitcom però que, sorprenentment, són ben reals. I també analitzarem els perfils d’acomiadadors: des del maldestre que no sap on posar les mans fins al que gaudeix una mica massa del moment.
Ah, i també coneixerem qui és el guanyador o guanyadora del joc de l'últim escuradents!
Serveix-te un vermut, posa’t còmode i acompanya’ns en aquest capítol per explorar, amb humor i sense dramatismes innecessaris, l’estrany i fascinant món dels acomiadaments.
Perquè a vegades no és un adeu… és només un fins aviat.

En aquest episodi de La Vermuteria ens submergim en el món de les avaluacions de rendiment, aquelles trobades temudes on tot pot acabar en creixement… o en trauma. A La Fregidora, descobrim com empreses continuen aplicant sistemes com el ranking forçat —on sempre hi ha d’haver “low performers”, i com això pot convertir una eina de desenvolupament en una autèntica trampa corporativa.
Parlem també de les calibracions, aquelles reunions post-review que arriben tard i malament, com afinar un concert quan ja ha acabat. A través d’estudis com l’efecte Pigmalió i el halo effect, veiem com els biaixos i les etiquetes poden condicionar carreres senceres.
A La Barra Brava, explorem si la intel·ligència artificial pot realment salvar el procés o només amplificar els mateixos biaixos humans. Entre ironies, dades i anècdotes, ens preguntem si les empreses volen ajudar les persones a créixer o simplement trobar excuses per no fer-ho.
Finalment, a L’Últim Escuradents, assistim a dues performance reviews extremes —el mànager “poli dur” i la “Maya” passiu-agressiva— que ens recorden que tan dolent és disparar a matar com parlar amb sucre.
Tot plegat, prop d’una hora de conversa on riem, patim i brindem per una veritat incòmoda: les avaluacions de rendiment haurien de ser miralls per créixer, no trampes per caure-hi dins.

En aquest episodi de La Vermuteria ens preguntem si als equips només els queda rendir… o rendir-se. Obrim La Fregidora per parlar d’empreses que cremen persones més ràpid que unes patates amb l’oli massa fort, i contrastem-ho amb exemples que aposten per la innovació sostenible. També comentem què passa quan els OKRs es tornen objectius kamikaze i els KPIs semblen escrits per un mànager amb jet lag permanent.

A La Barra Brava, ens endinsem en què és una cultura altament funcional: confiança, feedback i objectius clars… sense convertir l’oficina en una Rave. Entre Apollo 13, Remember the Titans i Ted Lasso, descobrim que el lideratge pot ser exigent i alhora humà (sí, existeix).

Finalment, a L’últim escuradents, juguem a endevinar si alguns horrors corporatius són reals o fruit de la nostra imaginació… i sorprèn veure com la realitat sempre supera la ficció.

Tot plegat, 45 minuts de conversa on riem, piquem una mica, i recordem que els equips no són màquines: són bandes musicals, i de tant en tant cal aturar-se per afinar.