La Vermuteria

S’acaba la temporada de La Vermuteria… però tranquil·les, que això no és un acomiadament traumàtic amb reunió sorpresa al calendari.
En aquest últim capítol aprofitem el final de temporada per entrar de ple en un tema tan interessant com incòmode: els acomiadaments. Perquè siguem sincers, tard o d’hora, tots/es hem passat (o passarem) per aquell moment en què algú et diu que “no és res personal” mentre et desactiven tots els accessos a les eines de la feina.
Parlarem d’acomiadaments surrealistes, d’aquells que semblen trets d’una sitcom però que, sorprenentment, són ben reals. I també analitzarem els perfils d’acomiadadors: des del maldestre que no sap on posar les mans fins al que gaudeix una mica massa del moment.
Ah, i també coneixerem qui és el guanyador o guanyadora del joc de l'últim escuradents!
Serveix-te un vermut, posa’t còmode i acompanya’ns en aquest capítol per explorar, amb humor i sense dramatismes innecessaris, l’estrany i fascinant món dels acomiadaments.
Perquè a vegades no és un adeu… és només un fins aviat.

En aquest episodi de La Vermuteria ens submergim en el món de les avaluacions de rendiment, aquelles trobades temudes on tot pot acabar en creixement… o en trauma. A La Fregidora, descobrim com empreses continuen aplicant sistemes com el ranking forçat —on sempre hi ha d’haver “low performers”, i com això pot convertir una eina de desenvolupament en una autèntica trampa corporativa.
Parlem també de les calibracions, aquelles reunions post-review que arriben tard i malament, com afinar un concert quan ja ha acabat. A través d’estudis com l’efecte Pigmalió i el halo effect, veiem com els biaixos i les etiquetes poden condicionar carreres senceres.
A La Barra Brava, explorem si la intel·ligència artificial pot realment salvar el procés o només amplificar els mateixos biaixos humans. Entre ironies, dades i anècdotes, ens preguntem si les empreses volen ajudar les persones a créixer o simplement trobar excuses per no fer-ho.
Finalment, a L’Últim Escuradents, assistim a dues performance reviews extremes —el mànager “poli dur” i la “Maya” passiu-agressiva— que ens recorden que tan dolent és disparar a matar com parlar amb sucre.
Tot plegat, prop d’una hora de conversa on riem, patim i brindem per una veritat incòmoda: les avaluacions de rendiment haurien de ser miralls per créixer, no trampes per caure-hi dins.

En aquest episodi de La Vermuteria ens preguntem si als equips només els queda rendir… o rendir-se. Obrim La Fregidora per parlar d’empreses que cremen persones més ràpid que unes patates amb l’oli massa fort, i contrastem-ho amb exemples que aposten per la innovació sostenible. També comentem què passa quan els OKRs es tornen objectius kamikaze i els KPIs semblen escrits per un mànager amb jet lag permanent.

A La Barra Brava, ens endinsem en què és una cultura altament funcional: confiança, feedback i objectius clars… sense convertir l’oficina en una Rave. Entre Apollo 13, Remember the Titans i Ted Lasso, descobrim que el lideratge pot ser exigent i alhora humà (sí, existeix).

Finalment, a L’últim escuradents, juguem a endevinar si alguns horrors corporatius són reals o fruit de la nostra imaginació… i sorprèn veure com la realitat sempre supera la ficció.

Tot plegat, 45 minuts de conversa on riem, piquem una mica, i recordem que els equips no són màquines: són bandes musicals, i de tant en tant cal aturar-se per afinar.

Cultura d’empresa… o secta?
En aquest capítol parlem d’un tema que, com el futbol, tothom creu dominar i en té una opinió, però quan es tracta de posar-lo en pràctica… ai las! Ens adonem de com n’és de complex i embolicat: la cultura d’empresa.
Ens agradi o no, tota empresa té una cultura, i a la nostra última tertúlia n’analitzem uns quants exemples. Parlarem de cultures tòxiques (sí, d’aquelles que fan venir urticària), però també compartirem bones pràctiques que ens han inspirat.
I, com sempre, acabem amb un joc per desconnectar i esbargir-nos abans de la paradeta d’estiu. Que bé que ens la tenim guanyada!

Salut, i vermut!

Quantes vegades has vist que les persones que han fundat una empresa acaben sent, irònicament, el seu principal maldecap? És bastant habitual, oi? Tens aquell projecte que prometia molt, idees potents, gent motivada… i de cop, plaf! Tot a fer punyetes per culpa d’un correu incendiat del founder, ple de “decisions estratègiques” preses en calent a les dotze de la nit i sense consultar-ho amb ningú. Màgic!
No se’ns ha acudit millor manera de començar l’estiu que parlant d’això: Avui toca tema calent! Què passa quan el founder és el problema? En aquest capítol ens mullem i parlem de cinc perfils clàssics de founder. Els coneixeràs segur!
Parlarem de com aquests perfils generen dinàmiques que poden fer molt de mal, tant a l’equip com al projecte. I sí, també donarem idees per sobreviure a la jungla: com gestionar-ho, com posar límits, i sobretot, com no perdre el cap pel camí. Perquè una cosa és que el founder sigui intens, i una altra és que acabi amb les teves ganes de treballar.
Prepara’t per riure, per reflexionar i potser també per veure algun mirall incòmode. Però tranqui, que ho fem amb un parell...d'olives! Som-hi?