En guàrdia!

Capítol 1312. Al llarg de la història, en l'estudi de la delinqüència han confluït factors socials, culturals, ambientals... i fins i tot biològics. L'antropologia criminal, sorgida al segle XIX, sostenia que els individus presentaven signes morfològics de criminalitat. Segons els principis que busquen mesurar la realitat en termes científics, el criminal podria ser detectat des del naixement pels trets físics. La idea era que el delinqüent naixia, no es feia. El primer a experimentar amb aquests conceptes va ser el metge italià Cesare Lombroso, que en certa manera va crear una nova disciplina: la criminologia positivista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Balcells, doctor en Justícia Penal per la Universitat de la Ciutat de Nova York i professor dels estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Balcells també és autor d'"Arqueomàfia: els lladres de tombes", editat per La Campana.

Capítol 1311. Després del viatge que el va portar de les Canàries a la Península, als vuit anys, el futur dramaturg Àngel Guimerà li va agafar molt de respecte al mar i no va tornar a embarcar-se mai més. En canvi, el seu teatre sí que va creuar l'Atlàntic. A Buenos Aires, la capital cultural i teatral de l'Amèrica Llatina, les seves obres van assolir una gran popularitat. Entre finals del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, obres com "Terra baixa" o "Maria Rosa" es van incorporar al repertori de les companyies de teatre professionals i amateurs, en traduccions castellanes, i fins i tot en adaptacions que traslladaven les seves trames a la realitat social argentina. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Martori, llicenciat en Filologia Catalana per la UB i graduat en Teoria i Crítica del Teatre per l'Institut del Teatre i la UAB. Martori també és autor del llibre "Àngel Guimerà a Buenos Aires. Arrelament i internacionalització".

Capítol 1310. La dictadura militar argentina, que es va prolongar des del 1976 fins al 1983, va habilitar centres clandestins de detenció, tortura i extermini en tota mena d'espais, principalment comissaries, unitats militars i dependències estatals. La repressió exercida en aquests centres sobre les persones segrestades, retingudes i sovint desaparegudes servia al mateix temps per estendre la desconfiança i la por a tota la societat. Les dones van patir mètodes específics de tortura i vexació. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor en Filologia Catalana per la UAB David Serrano Blanquer, professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL i autor del llibre "Cuerpos cautivos, memorias vivas. Perspectiva de género y transmisión testimonial en los centros clandestinos de detención, tortura y exterminio en Argentina (1976-1983)".

Capítol 1309. Durant 145 anys, entre el gener del 1624 i el desembre del 1768, el gremi de tenders i revenedors de Barcelona va ser un gremi mixt, ja que hi havia homes i dones com a mestres confrares. Aquest és l'únic cas conegut a la Barcelona de l'edat moderna i trenca amb la creença que els gremis barcelonins van ser exclusivament masculins, alhora que subratlla el paper de les dones en l'economia urbana de la ciutat. Especialment en el proveïment alimentari, ja que, a banda de les revenedores agremiades, les dones també treballaven en tavernes, peixateries o parades de pageses. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història per la UPF Mercè Renom Pulit, membre del grup Treball, Institucions i Gènere de la UB i autora del llibre "Revenedores. Gènere i treball a Barcelona, s. XV-XIX", Beca de Recerca de l'Antic Gremi de Revenedors de Barcelona.

Capítol 1308. Durant l'edat moderna, Catalunya va ser un escenari de guerra gairebé permanent, situada entre dues de les principals potències europees, la monarquia hispànica i el regne de França. La guerra entre Espanya i França va ser constant, especialment en la segona meitat del segle XVII, quan l'hegemonia europea estava en joc. El sobirà francès, Lluís XIV, va intentar ocupar el territori català durant bona part del seu regnat, no tant per conquerir-lo i incorporar-lo a França, com per necessitats logístiques de les tropes i per poder negociar amb els enemics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor d'un capítol en l'obra col·lectiva "Guerra en Cataluña. 1597-1700".