En guàrdia!

Capítol 1252. L'11 de setembre de 1714, Barcelona va caure després de més d'un any de setge davant les tropes hispanofranceses. La ciutat, que havia resistit heroicament davant l'exèrcit borbònic, va quedar devastada. Els carrers es van omplir de runes i de morts. Entre les cases derruïdes, hi havia soldats, civils, dones i nens que havien patit la fam, la por i les bombes que durant mesos havien caigut sense descans sobre la ciutat. Aquell dia, però, no va ser el final del patiment, sinó el principi d'una nova època grisa i dura per als seus habitants. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche, primer director d'El Born Centre de Cultura i Memòria. Garcia Espuche és autor, entre d'altres, dels llibres "Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714", "La ciutat del Born" o "La gent del carrer Montcada", i més recentment d'algunes novel·les; la darrera, "Després", publicada a Símbol Editors.

Capítol 1251. En la primera meitat del segle XX, hi va haver una soprano catalana especialment destacada. Conxita Badia va actuar en escenaris d'arreu del món i va mantenir relació artística amb alguns dels grans compositors del seu temps, començant pels tres mestres que va tenir: Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla. De fet, va estrenar moltes de les obres d'aquests i altres mestres de la música contemporània, catalans, espanyols i internacionals, especialment inspirades per la seva veu. El fet que es dediqués sobretot als lieder i els oratoris i que per a la seva generació no fos tan habitual gravar discos ha fet que no sigui tan recordada com les dives de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mireia Domènech i Bonet, comissària de l'Any Conxita Badia, amb més de cent activitats en deu països, entre els quals una exposició al Museu de la Música de Barcelona. A més, és la besneta de Conxita Badia.

Capítol 1250. Entre els anys quaranta i cinquanta, quan la major part dels sectors opositors al franquisme es mantenien en silenci o bé eren a l'exili, diversos grups de guerrillers, els maquis, van desafiar el règim amb accions clandestines arreu de l'Estat. Entre les persones que van posar en joc la llibertat i la vida hi havia Joan Busquets Verge, també conegut en els anys de lluita com el Xaval o el Senzill. Actualment, és l'últim maqui català viu, un anarquista convençut que fins i tot després de passar dues dècades a la presó va continuar mantenint el combat. Tot i així, es considera una persona pacífica que es va veure obligada a agafar les armes per les circumstàncies. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista Enric Garcia Jardí, autor del llibre "El maqui que encara lluita. Joan Busquets Verge, una vida d'antifeixisme", editat per Ara Llibres.

Capítol 1249. Josep Maria de Sagarra va ser un dels escriptors més populars de la Catalunya del segle XX, famós per l'obra poètica i narrativa, pel vessant de periodista i especialment pel teatre. Havia tingut un pes immens abans de la Guerra Civil i, amb el primer franquisme, va canviar el perfil per no haver de patir la persecució del règim. Quan va morir, el 1961, aquest doble vessant va tornar a reeixir. La dictadura va voler instrumentalitzar el funeral per tal d'arrabassar al catalanisme un referent cívic i polític. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Carles Santacana, autor de l'article "Una disputa de cos present. Controvèrsies en la mort de Josep Maria de Sagarra".

Capítol 1248. El "Cant de la Sibil·la" és una reminiscència de la litúrgia carolíngia que s'ha mantingut arreu d'Europa per a la celebració de la nit de Nadal en parròquies, monestirs i catedrals i ha desafiat el pas del temps. L'origen del text és l'auguri d'una profetessa, la sibil·la Eritrea, que vaticinava tota mena de desastres, posteriorment identificats amb el judici final. Aquesta tradició cristiana d'origen pagà, que es remunta a l'antiguitat més remota, s'ha mantingut en diversos territoris de parla catalana, especialment a Mallorca i a l'Alguer, amb una melodia que ha romàs gairebé inalterada al llarg de com a mínim 750 anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laura de Castellet, soprano, sibil·la d'Urgell i doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona amb la tesi "El paisatge sonor de la Catalunya medieval", premi extraordinari de la UB el 2024.