Radio Menorca

Hora 25 Baleares

De la Salamanca ilustrada a Menorca: La figura clau del bisbe Juano

El pas de Pedro Antonio Juano per l'illa va marcar profundament l'organització eclesiàstica i les tensions polítiques del segle XIX a través del regalisme i la seva formació a la universitat castellana.

La història de Menorca està plena de figures que, des de diferents àmbits de responsabilitat, van deixar una petjada profunda en la societat insular. En una nova entrega de les nostres càpsules d'història, hem volgut apropar-nos a un personatge clau d'aquella època: el bisbe Pedro Antonio Juano, una figura que va encarnar les tensions polítiques i religioses d'un període de transformació profunda. A través de la conversa mantinguda amb l'historiador i membre de l'Institut Menorquí d'Estudis, hem pogut resseguir la trajectòria d'aquest prelat i entendre millor el seu impacte a l'illa.

Orígens i formació a Salamanca

Pedro Antonio Juano va néixer el 1744 a Villard del Río, un petit poblet de la província de Sòria. Des de ben jove va destacar per la seva inquietud intel·lectual, la qual cosa el va portar a estudiar a Salamanca, on va obtenir el doctorat en Teologia per la universitat d'aquesta ciutat. Gràcies a la seva sòlida formació i a les seves aptituds, l'any 1770 va ser ordenat com a capellà, assumint posteriorment la cura de tres petites parròquies de la diòcesi de Toledo. La seva carrera eclesiàstica va fer un salt definitiu el 7 d'agost de 1800, quan va ser elegit rector d'una parròquia de nova creació a Madrid, la de Sant Llorenç.

Pensament il·lustrat i regalisme

Ideològicament, Juano es movia dins dels corrents de l'il·lustració reformista i era un ferm partidari del regalisme. Aquesta corrent defensava el control de l'Església per part del poder civil i dels reis, una postura que sovint topava amb les directrius més tradicionals de Roma. Durant aquells anys, les autoritats de la cort i el mateix govern de Godoy veien amb bons ulls la promoció de clergues il·lustrats que poguessin modernitzar l'administració de l'Estat i apropar la cultura i l'educació a la població. Aquest perfil reformista va ser precisament el que el va portar a connectar amb les altes esferes del poder i a ser considerat per a càrrecs de major responsabilitat eclesiàstica.

El nomenament i el seu pas per Menorca

La seva arribada a Menorca va suposar un xoc important, ja que va haver de bregar amb una societat insular gelosa de les seves tradicions i de la seva autonomia. El bisbe Juano va arribar a l'illa en un moment marcat per les turbulències polítiques i pel control de la monarquia sobre els nomenaments eclesiàstics. Durant el seu mandat, va intentar implementar mesures d'espanyolització i de control institucional que van generar no poques resistències entre el clergat local i la societat menorquina. Malgrat les dificultats i les polèmiques entorn de la seva figura, la seva petjada va quedar reflectida en nombrosos documents i en l'intent de redefinir les estructures de l'Església a l'illa sota els paràmetres de la monarquia borbònica.

De la fe en llatí al ritme de Menorca: la història poc coneguda dels espirituals negres adaptats a l'illa
Com el Concili Vaticà II i la iniciativa de Maria Jesús Martí van transformar la música religiosa menorquina a finals dels anys 60.

La música té la capacitat única d’unir realitats aparentment distants i connectar generacions a través del sentiment. En la història cultural de Menorca hi ha capítols fascinants que demostren com les corrents internacionals van trobar un eco singular a l'illa, transformant tradicions arrelades i obrint noves vies d'expressió. Un dels episodis més curiosos i menys recordats d'aquesta fusió cultural va tenir lloc a finals de la dècada de 1960, quan els ritmes dels espirituals negres nord-americans van començar a ressonar en la llengua pròpia de les esglésies menorquines.

Aquesta insòlita trobada entre el gospel i la tradició insular no va ser fruit de l'atzar, sinó la resposta creativa a un dels esdeveniments més importants de la història moderna de l'Església Catòlica: el Concili Vaticà II. Aquesta gran reunió eclesiàstica, desenvolupada entre 1962 i 1965, va marcar un abans i un després en la litúrgia en establir que les misses s'havien de celebrar en la llengua del poble i no en llatí, obrint la porta a una profunda renovació musical.

El Concili Vaticà II

Abans de la dècada dels 60, la música litúrgica estava dominada de manera gairebé exclusiva pel llatí. Quan el Vaticà va decretar que les celebracions s'havien d'apropar a la ciutadania utilitzant les llengües vernaculars, l'Església es va trobar davant un repte logístic i cultural majúscul: no hi havia repertori d'aquesta mena adaptat ni en català ni en castellà.

Calia crear o traduir cançons a tota pressa perquè els fidels poguessin participar activament en la litúrgia. Aquest buit va activar el talent de músics i creadors de tot el país, que van veure en aquesta transformació una oportunitat per apropar els ritmes moderns a les comunitats. En el cas de Menorca, la necessitat de trobar noves cançons en la llengua pròpia va desencadenar un procés de traducció i adaptació que acabaria connectant les parròquies de l'illa amb la música espiritual que triomfava a l'altre costat de l'Atlàntic.

Maria Jesús Martí

Dins d'aquest context de canvi va destacar la figura de Maria Jesús Martí, ciutadellenca, néta del reconegut metge i escriptor Francesc d'Albranca i una profunda coneixedora de la música. Martí, que de jove ja havia enregistrat discs de cançons tradicionals menorquines que havia recollit el seu avi, vivia a Barcelona durant els anys en què es buscava renovar el cançoner religiós.

Dotada d'una gran sensibilitat artística i d'una sòlida formació, va assumir juntament amb altres col·laboradors la tasca d'adaptar i traduir al català molts dels espirituals negres més populars dels Estats Units. Martí no només va adaptar els textos perquè mantinguessin la seva força emotiva, sinó que va posar la seva pròpia veu a aquestes composicions enregistrant-les amb la Coral Sant Jordi de Barcelona. Aquests treballs es van publicar en disc amb l'objectiu de popularitzar les peces i facilitar que la gent les pogués aprendre i cantar fàcilment a les esglésies.

L'herència dels espirituals

Gràcies a aquesta iniciativa, peces tan emblemàtiques com 'No ho sents? Hi ha algú que està trucant' van començar a formar part de la vida quotidiana de moltes parròquies. Aquestes melodies, que combinaven la profunditat del gospel original amb la proximitat del menorquí, es van convertir en autèntics fenòmens populars, especialment durant les dècades de 1970 i 1980.

Més enllà del seu ús estrictament religiós, aquests enregistraments van representar un pont cultural entre la tradició menorquina i les corrents musicals internacionals de l'època. L'aportació de Maria Jesús Martí va permetre que la comunitat insular visqués la reforma litúrgica des d'una perspectiva pròxima i enriquidora, demostrant que la música tradicional i els nous ritmes podien conviure en harmonia. Avui, el record d'aquella iniciativa roman com un testimoni de la capacitat d'adaptació cultural d'una illa que sempre ha sabut escoltar el món sense perdre la seva pròpia veu.

La Ventana de Baleares

Toda la información de Baleares del 14 de octubre de 2026 a las seis de la tarde.