Ensems

El sector del porc genera 9.000 milions d'euros anuals, dona 35.000 llocs de feina directes i exporta el 65% de la seva producció. El 25% del porc que es consumeix a Europa és porc català. Són xifres impressionants, dignes d’un miracle econòmic si no tenim en compte les externalitats. Però darrere d'aquests números hi ha un model econòmic que depèn de mà d'obra barata importada, amb gran impacte ambiental, que concentra el poder en grans integradores, i que a cada crisi expulsa una mica més els petits ramaders independents del territori.L'Oriol Rovira és ramader al Lluçanès. Té 300 truges reproductores en una explotació familiar independent. "Cada crisi que passa, fem més fortes aquestes grans empreses, aquests grans integradors, aquestes grans pinsaires, aquests grans exportadors de carn, que fa que cada cop siguem menys qui ens dediquem a ser pagesos", explica. Fa trenta anys, en deu quilòmetres de carretera des de casa seva fins a Oristà hi havia sis o set explotacions. Ara són els únics.El model d'integració domina el sector: grans empreses lloguen granges, hi porten els animals, el pinso, els veterinaris i els medicaments. El pagès cuida els animals i gestiona els purins a canvi d'un salari fix, amb menys risc però també sense poder de creixement. L'integrador, que sovint té fàbrica de pinsos pròpia i economies d'escala gegantines, s'emporta el gruix dels guanys. El 55% de les reproductores estan integrades, i això és perquè aquesta fase de la cria del porc té certes complexitats. A l'engreix, en són més del 90%. Fins i tot els holandesos, que estaven obligats a tancar granges per una sentència sobre la producció de residus, venen a engreixar els porcs a Catalunya, que també és l’escorxador d’Espanya i de part d’Europa. I és als escorxadors, sales de desfer, transport, etc., on s’hi concentra la mà d’obra més precària, la que ningú vol fer i tothom al territori ho sap. Això genera una saturació de serveis i un creixement de discursos d'extrema dreta en comarques com Osona, mentre al mateix temps la realitat demostra que aquesta immigració ve a treballar en condicions paupèrrimes, no a cobrar ajudes.Des d'Alhora defensem que dependre d'un sector tan intensiu en mà d'obra importada és un mal negoci pel país, però també per la gent que hi viu. El canvi de model econòmic no es podrà fer sense els productors, des de les macrogranges fins als grangers independents. Tampoc es podrà fer només amb ells. Però si l'administració no hi fica mà, res no canviarà. L'Oriol parla de topalls quan li pregunten què canviaria del sector. "Topalls de producció, topalls de beneficis a nivells econòmics, o topalls de facturació, perquè no pot ser que cada cop les empreses siguin més grosses i cada cop tinguin més tros del pastís amb tot això, amb tot el que comporta".La pesta porcina no és només una crisi sanitària. És una oportunitat per fer-nos les preguntes que feia anys que havíem d'haver-nos fet sobre què volem ser com a país, sobre quin model econòmic necessitem, i sobre com garantim que la gent que estima la terra i que vol jubilar-se de pagès pugui fer-ho sense haver de vendre's a una gran empresa. Un podcast conduit per Jordi Graupera, president d’Alhora, amb la col·laboració de Mariona Bosch, secretària general del partit.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Parlem molt d'immigració però parlem poc de les dades. Catalunya ha rebut una onada migratòria molt elevada, molt ràpida, en un període de temps curt. La raó? Dues causes: el model econòmic que fa que vingui un tipus d'immigrant a fer un tipus de feina, i una raó demogràfica que té a veure amb quants fills hem tingut els últims 40 anys en aquest racó de món.Alícia Adserà, economista i professora de demografia a Princeton, explica com Catalunya està davant d'una tempesta demogràfica perfecta: "Portem dècades acumulant això. Els naixements han sigut molt baixos, i per l'altra banda és un país amb una esperança de vida de les més altes del món. A més, la generació que ara s'està començant a jubilar és de les més nombroses que hi ha hagut. No és només que hagin tingut pocs fills, sinó que ells són molts."Durant dècades vam gaudir d'un "període de bonança increïble" amb molta població en edat de treballar. Però "es va desaprofitar, el que era més fàcil va ser posar aquests recursos en transferències o invertir en sectors molt improductius en comptes d'invertir en sectors basats en capital", explica Adserà. I és contundent: "Parlem de turisme, construcció, agroalimentari... Això és una mala inversió. Van fer tot al revés. Van optar per sectors que l'únic que portaven era salaris baixos."El resultat: "Tant pel contracte intergeneracional necessitem més gent, com pel model econòmic també és intensiu en mà d'obra de baixa qualificació que necessiten el turisme, el porc, l'agricultura, la construcció. Estem en una situació problemàtica en sentit demogràfic, però també perquè el model econòmic encara empitjora la situació."Una conversa conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Miquel Bonet és un periodista incòmode. L'han fet fora de tot arreu. De RAC1, del Nacional, del Diari de Tarragona. No perquè el seu producte sigui dolent, sinó precisament perquè és bo. Però diu coses que no agraden. No juga al joc que volen que jugui. I en un món periodístic català on la supervivència depèn de "ser raonable", Bonet representa tot el que el sistema no pot permetre's: un columnista que no es deixa domesticar."I el Miquel Bonet és moltes coses, però no és raonable" explica Jordi Graupera al començament de la conversa. Potser per això no han aconseguit domesticar-lo.La conversa desgrana la precarització salvatge del periodisme català: columnistes que cobren entre 20 i 150 euros per peça, píndoles a RAC1 pagades a 40 euros bruts, mitjans subvencionats que mantenen els periodistes en condicions de semiesclavitud mentre el poder polític controla l'aixeta dels diners.Però darrere d'aquesta precarietat econòmica hi ha una precarietat més profunda: la moral. Catalunya és "un país en guerra on només dispara un bàndol", un desert on només hi ha guerres de posició i on l'acceptació de la derrota s'ha convertit en l'única estratègia possible. Els socialistes estan retallant les aixetes de la cultura catalana "d'una manera discreta", ofegant el sector sense fer soroll. A TV3 hi ha "un procés d'espanyolització bastant radical".Ell ha triat ni adaptar-se ni amargar-se: "Jo vaig entrar en aquest món per passar-m'ho bé, bàsicament. I m'ho he passat molt bé, la veritat".Una conversa imprescindible sobre com funciona realment el periodisme català, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El 2014, el 45% dels escocesos van votar per la independència en un referèndum pactat amb Londres. El Brexit va fer pujar el suport fins al 58%. El 2021, majoria aclaparadora pro-independència: 72 escons de 129. I malgrat tot això, 11 anys després, el moviment independentista escocès està encallat.Daniel Cetrà, politòleg especialista en nacionalisme i política escocesos, explica com Escòcia ha triat el que ells consideren la via "pragmàtica" i de la "paciència": l'SNP, únic partit majoritari independentista amb valors progressistes, opera dins d'una relativa comoditat. Són reconeguts com a nació, receptors nets del sistema de finançament britànic, i la seva estratègia es limita a tornar a ser majoria al Parlament escocès per "pressionar" Westminster. El resultat: Westminster diu que no indefinidament i el moviment s'estanca.Elisabet Vives, responsable de política internacional d'Alhora i resident a Edimburg, estableix paral·lelismes demolidors amb el procés català, sobre els que Jordi Graupera, president d'Alhora, ironitza: "Doneu-me 68 diputats i faré la independència", una frase de Junqueras que il·lustra la lògica que va condemnar el procés. Però Vives planteja la pregunta crítica: podem els catalans esperar tant com els escocesos davant de la urgència nacional i lingüística? Cada any que passa, el català perd 100.000 parlants habituals, mentre que a Escòcia la llengua no és un pilar fonamental per l'alliberament nacional, i culturalment tenen una feina feta que els catalans no tenen: "Posem per exemple el cas de les seleccions esportives". Les democràcies liberals tenen límits estructurals per donar sortida democràtica als processos d'autodeterminació.Graupera explica com el 2017 es pensava que la independència de Catalunya representaria un compliment (fulfillment) del que havia de representar una democràcia liberal. Però es va demostrar exactament el contrari. Els estats van mostrar els seus límits reals, revalidats després de la Segona Guerra Mundial: la Unió Europea es va crear per frenar per igual els nazis i els processos d'autodeterminació interns, una mena d'imperialisme intern que prioritza la integritat territorial per sobre de la voluntat democràtica dels pobles.Una conversa imprescindible sobre per què la via legalista sense conflicte real només porta a l'estancament, i per què Catalunya no pot permetre's l'escenari Quebec quan el temps corre en contra nostre.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Natalitat, immigració i envelliment: les tres crisis que ningú no vol afrontar alhora i cal afrontar alhora. Tothom que vulgui vendre un discurs sobre natalitat sense parlar de les altres dues coses vol prendre el pèl a la gent. Fa 40 anys que Catalunya està per sota de l'anomenada taxa de reemplaçament: no tenir prou fills per mantenir la població estable sense immigració. I durant tot aquest temps no s'ha fet res políticament. Ara que la crisi demogràfica sembla inevitable, l'única resposta és culpar els ciutadans dels problemes que venen, entre ells, els immigrants.Mariona Lozano, sociòloga i demògrafa del Centre d'Estudis Demogràfics, desmunta alguns dels mites sobre la natalitat: "Està demostradíssim que donar diners per tenir fills no millora la situació. La gent no té fills perquè no reuneix les condicions d'estabilitat sota les quals vol tenir-los, no perquè no tingui 1.000 euros a la butxaca". Ni tan sols si tinguéssim la política familiar de Suècia i tinguéssim els fills que diem voler tenir, explica, arribaríem a revertir els efectes de l'envelliment. El gruix del problema és cultural i estructural.Bona part del model econòmic català (turisme, agricultura intensiva, sector porcí) se sustenta tòxicament en la importació massiva de mà d'obra barata, externalitzant tots els costos socials d'aquesta immigració mentre manté la població autòctona en la precarietat que impedeix tenir fills. I encara que sigui difícil de revertir, entre un 1,08 i un 1,3 de taxa de fecunditat hi ha una gran diferència. Potser una bona política de natalitat és invertir en Rodalies, per exemple, perquè la gent pugui arribar a l'hora a la feina i tenir una vida professional més plena que li faciliti la decisió de tenir fills. La resta de polítiques es demostra que funcionen de forma molt limitada.Conversa amb Mariona Lozano, sociòloga i experta en demografia social, i Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora. Condueix Jordi Graupera, president d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat