Ensems

Quan parlem del món àrab o del món de l'islam, no ho fem amb una mirada pròpia, ho fem amb mirada generalment espanyola. Vuit segles de presència musulmana a la península, una guerra de civilitzacions importada d'altri i una immigració recent que ha fet créixer el calaix de sastre on aboquem totes les nostres pors. Ens falta una mirada centrada des de la catalanitat, des dels nostres interessos, i no des dels marcs anglosaxons, espanyols o europeus que mai no han estat pensats per nosaltres.

Jordi Llaonart, periodista i arabista, porta vint anys interpretant el món àrab i l'islam des de Catalunya i en català. Coneix Síria, Turquia, l'Iran, el Líban, Palestina. Ha cobert genocidis, revolucions i guerres oblidades. Ha escrit sobre minories de les quals ningú no en parla: assiris, iazidites, drusos, kurds, sahrauís, amazics. El 2024 va publicar Viatge al cor de l'islam, un llibre extraordinari que avui es llegeix amb una altra urgència.

La conversa va molt més enllà de la guerra oberta entre Israel, els Estats Units i l'Iran. Desmunta la ingenuïtat del "volem acollir" sense condicions: les normes del país les hem escrit nosaltres, i és arrogant pensar que els fills de les dones que vénen amb vel seran ateus i feministes només pel fet de viure aquí. I tampoc funcionarà fer el costum llei, com vol l'extrema dreta. Estem veient les dues coses alhora: una secularització molt gran dels immigrants d'origen musulmà i una fanatització dels que es queden tancats dins les seves comunitats perquè per connectar-se amb la religió només tenen certs entorns i els obliguem a renunciar a l'islam. És un buit intermig que en realitat decideix el futur del país.

Una conversa imprescindible sobre per què la integració dels fills de la immigració és la batalla on ens hi juguem tot, sobre la densitat civil que necessitem reconstruir entre la família i l'Estat, i sobre el poder devastador que té l'Iran amb l'estret d'Ormuz —un avís de què vol dir per un país no tenir sobirania energètica.

Conduït per Jordi Graupera, professor universitari i president d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

L'habitatge és la primera preocupació dels catalans: no la immigració, no la seguretat. Però el debat públic sobre habitatge està enverinat per dos mantres que convergeixen en no solucionar res. L'esquerra ho refia tot a ocupar pisos buits, que en realitat no van més enllà d'un 5%, i a regular preus, però el preu sempre acaba sortint per alguna banda, sigui en diners o en discriminació a l'hora de llogar. L'extrema dreta diu que és culpa de la immigració, però no defensa els canvis en el model econòmic que calen per no dependre de mà d'obra precaritzada. Els dos s'equivoquen, i el que és pitjor: ambdues visions justifiquen no construir. Mentrestant, els pisos acaben apareixent: com que no ho fan cap enfora, ho fan cap endins: pisos dividits, habitacions compartides, barraquisme invisible. I els barris es degraden, i amb ells, la catalanitat: el país es construeix contra els catalans i a favor dels espanyols, que amb les seves polítiques incentiven que la selecció d'immigració sigui castellanoparlant.

Jordi Graupera, Mariona Bosch i Marc Tomàs, membres del Consell Nacional d'Alhora, analitzen les dades sobre habitatge a Catalunya, desmunten mantres i plantegen l'única pregunta que importa: o bé guetos d'immigrants espanyolitzats, o bé ciutats catalanes. Quina Catalunya volem? Una sessió de treball del Consell Nacional d'Alhora, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Mariona Bosch, secretària general, i Marc Tomàs, secretari d'organització.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Catalunya ha crescut dos milions de persones en vint-i-cinc anys. El PIB ha augmentat. I tanmateix els salaris són baixos, el català recula, els serveis públics s'ofeguen i el talent jove arrelat marxa. Com s'explica? Molt senzill: no hem creat feines que el país necessitava. Hem creat feines que ningú del país demanava. I per omplir-les, hem importat mà d'obra barata per a sectors (turisme i agroalimentari intensiu) que no beneficien ningú, excepte als empresaris que en viuen i als polítics que han estat capturats per ells.
El cost el paguem tots. Primer, perquè per sota d'un cert salari som els contribuents els que posem la diferència entre el que cobren els treballadors i el que costa mantenir-los en vida. Segon, perquè l'alta temporalitat d'aquests sectors fa que les famílies no arrelin, que les escoles es tensionin, que la llengua no es transmeti. Tercer, perquè els recursos que generem se'ls enduu Espanya i no tenim marge de revertir-ho. El resultat és l'assimilació del país.
Xavier Roig és enginyer informàtic per la UPC, MBA i ha fet una llarga carrera directiva en empreses multinacionals de tecnologia. Des de fa anys escriu columnes on ha tingut la claredat de posar nom als culpables: els polítics que han preferit no tocar el model, els sindicats que van deixar de defensar els treballadors i la patronal que s'ha enriquit amb salaris de misèria mentre defensava que tot plegat era necessari per a la productivitat. Una productivitat que, paradoxalment, no ha parat de caure.
Una conversa imprescindible sobre el model econòmic català, la immigració com a conseqüència i no com a causa, i per què sense canviar la demanda cap frontera no canviarà res, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

L'escola pública catalana fa anys que s'aprima. Més alumnes per aula, menys recursos, metodologies imposades des de despatxos que no funcionen a les trinxeres, i una administració que quan se li escapa el conflicte de les mans crida els sindicats amics per fer-se una foto.
Txell Escudé, professora d'anglès a l'Institut Ernest Lluch, i Marc Magrinyà, professor de català a Molins de Rei, expliquen el que realment passa a les aules: per què la inclusió mal plantejada perjudica tothom, per què els alumnes castellanoparlants monolingües no van a les aules d'acollida i per què el sistema sempre s'aprima pel mateix lloc. En aquest podcast hi surten molts dels temes recurrents que intuïtivament als pares els preocupen: educació per projectes, escola inclusiva, burocràcia, claustres sense poder de decisió.
El PSC ha intentat pacificar la vaga amb Comissions Obreres i UGT, dos sindicats que mai han introduït el dret a treballar en català en cap conveni col·lectiu. No ha funcionat. Els mestres estan més encesos que abans del pacte.

Una conversa imprescindible sobre l'escola catalana i la vaga educativa més enllà dels titulars, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Mariona Bosch, secretària general d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El PIB de Catalunya creix. L'ocupació creix. I tanmateix els serveis públics semblen empitjorar, l'habitatge és inaccessible, el català recula i el talent jove marxa. Com s'explica aquesta contradicció? Molt senzill: el creixement és una il·lusió estadística. Produïm més perquè som més gent, no perquè el país vagi millor. I som més gent perquè importem mà d'obra barata per sostenir sectors de baix valor afegit que no beneficien ningú, excepte als qui els contracten i als polítics que han estat capturats per ells.
Jordi Galí, catedràtic de la UPF, doctor per l'MIT i consultor de bancs centrals de tot el món, és un dels economistes catalans més reconeguts internacionalment. I un dels pocs que ha tingut l'honestedat de dir el que els nostres governants mai no diuen: que el problema fonamental de Catalunya és estructural, que s'acumula en silenci des de fa dues dècades, i que ningú el vol adreçar perquè els que se'n beneficien són els que manen i perquè les solucions sempre són a llarg termini i els polítics viuen en el curt.
Una conversa imprescindible sobre per què un país que creix s'empobreix, qui paga la festa i com sortir-ne, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat