Ensems

Catalunya ha crescut dos milions de persones en vint-i-cinc anys. El PIB ha augmentat. I tanmateix els salaris són baixos, el català recula, els serveis públics s'ofeguen i el talent jove arrelat marxa. Com s'explica? Molt senzill: no hem creat feines que el país necessitava. Hem creat feines que ningú del país demanava. I per omplir-les, hem importat mà d'obra barata per a sectors (turisme i agroalimentari intensiu) que no beneficien ningú, excepte als empresaris que en viuen i als polítics que han estat capturats per ells.
El cost el paguem tots. Primer, perquè per sota d'un cert salari som els contribuents els que posem la diferència entre el que cobren els treballadors i el que costa mantenir-los en vida. Segon, perquè l'alta temporalitat d'aquests sectors fa que les famílies no arrelin, que les escoles es tensionin, que la llengua no es transmeti. Tercer, perquè els recursos que generem se'ls enduu Espanya i no tenim marge de revertir-ho. El resultat és l'assimilació del país.
Xavier Roig és enginyer informàtic per la UPC, MBA i ha fet una llarga carrera directiva en empreses multinacionals de tecnologia. Des de fa anys escriu columnes on ha tingut la claredat de posar nom als culpables: els polítics que han preferit no tocar el model, els sindicats que van deixar de defensar els treballadors i la patronal que s'ha enriquit amb salaris de misèria mentre defensava que tot plegat era necessari per a la productivitat. Una productivitat que, paradoxalment, no ha parat de caure.
Una conversa imprescindible sobre el model econòmic català, la immigració com a conseqüència i no com a causa, i per què sense canviar la demanda cap frontera no canviarà res, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

L'escola pública catalana fa anys que s'aprima. Més alumnes per aula, menys recursos, metodologies imposades des de despatxos que no funcionen a les trinxeres, i una administració que quan se li escapa el conflicte de les mans crida els sindicats amics per fer-se una foto.
Txell Escudé, professora d'anglès a l'Institut Ernest Lluch, i Marc Magrinyà, professor de català a Molins de Rei, expliquen el que realment passa a les aules: per què la inclusió mal plantejada perjudica tothom, per què els alumnes castellanoparlants monolingües no van a les aules d'acollida i per què el sistema sempre s'aprima pel mateix lloc. En aquest podcast hi surten molts dels temes recurrents que intuïtivament als pares els preocupen: educació per projectes, escola inclusiva, burocràcia, claustres sense poder de decisió.
El PSC ha intentat pacificar la vaga amb Comissions Obreres i UGT, dos sindicats que mai han introduït el dret a treballar en català en cap conveni col·lectiu. No ha funcionat. Els mestres estan més encesos que abans del pacte.

Una conversa imprescindible sobre l'escola catalana i la vaga educativa més enllà dels titulars, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Mariona Bosch, secretària general d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El PIB de Catalunya creix. L'ocupació creix. I tanmateix els serveis públics semblen empitjorar, l'habitatge és inaccessible, el català recula i el talent jove marxa. Com s'explica aquesta contradicció? Molt senzill: el creixement és una il·lusió estadística. Produïm més perquè som més gent, no perquè el país vagi millor. I som més gent perquè importem mà d'obra barata per sostenir sectors de baix valor afegit que no beneficien ningú, excepte als qui els contracten i als polítics que han estat capturats per ells.
Jordi Galí, catedràtic de la UPF, doctor per l'MIT i consultor de bancs centrals de tot el món, és un dels economistes catalans més reconeguts internacionalment. I un dels pocs que ha tingut l'honestedat de dir el que els nostres governants mai no diuen: que el problema fonamental de Catalunya és estructural, que s'acumula en silenci des de fa dues dècades, i que ningú el vol adreçar perquè els que se'n beneficien són els que manen i perquè les solucions sempre són a llarg termini i els polítics viuen en el curt.
Una conversa imprescindible sobre per què un país que creix s'empobreix, qui paga la festa i com sortir-ne, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El Departament d'Educació ha aprofitat les vacances de Nadal per anunciar la reducció d'hores de ciències a secundària, seguint les directrius del Ministeri espanyol, i per això ha passat força desapercebut. L'argument és tan simple com humiliant: les altres comunitats ho fan així. Mentrestant, les hores de llengua i literatura catalanes ja havien caigut a dues setmanals a batxillerat i s'han eliminat les lectures prescriptives. "És un menyspreu per l'exigència, pel rigor i pel coneixement", denuncia Clara Soley, professora de Llengua i Literatura Catalanes. "El professor que exigeix pot arribar a ser sospitós".
David Llambrich, professor de Física i Química amb 30 anys a les trinxeres, descriu un sistema educatiu governat per la ineptitud i el "postureig": "La consellera deu pensar que potser algun dia serà ministra, i per tant no es vol complicar la vida. Els socialistes mai s'acompliquen la vida quan manen a Catalunya." El resultat és una degradació sistemàtica del coneixement que condemna els nostres joves a fer de cambrers o feines intercanviables per al salari mínim, mentre el país s'ho juga tot en la seva capacitat d'imaginar un futur millor.
Una conversa imprescindible sobre com els departaments d'educació han capitulat davant l'assimilació espanyola i el que ens hi juguem si no ho revertim, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora i docent del màster de professorat.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El dèficit fiscal del 8% del PIB sembla ser una constant universal, com la velocitat de la llum. Cada cop que es negocia un nou sistema de finançament, el resultat és el mateix: el govern de torn espanyol obre un Excel, poses el resultat que vol al final i va movent la fórmula fins que li dona exactament el que hi havia abans. Després ja pensarà com atacar els catalans per insolidaris, lladres i barruts.
Elisenda Paluzie, catedràtica d'Economia de la UB i expresidenta de l'ANC, va viure des de dins la negociació de l'Estatut del 2005. Aquell setembre, el Parlament va aprovar un text que canviava el model: la Generalitat recaptaria tots els impostos. Paluzie i el seu company Jordi Pons van assessorar tant Esquerra com Convergència. Però aquell Nadal, la proposta de l'aleshores ministre d'Economia Pedro Solbes ho va capgirar tot com un mitjó. "Volien que diguessin que era una millora, i no ho podíem dir". Què es negociava realment entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero? Que si Convergència guanyava les eleccions, no es repetiria el tripartit i Mas seria president. La resta era teatre.
Avui, Esquerra ja no es pot fer enrere de renunciar als 4.700 milions perquè necessita dir que ha aconseguit alguna cosa a canvi de donar suport al PSOE, encara que no hi hagi realment ni ordinalitat ni concert. Però el guany net real pels catalans és de 300 milions.
A Catalunya s'ha provat tot, però no s'ha provat d'anar fins al final.
Conversa amb Elisenda Paluzie, catedràtica d'Economia de la UB i expresidenta de l'ANC, conduïda per Jordi Graupera, professor universitari i president d'Alhora.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat