Ensems

• 40 anys tenint pocs fills: hem d'invertir en polítiques de natalitat?

  Natalitat, immigració i envelliment: les tres crisis que ningú no vol afrontar alhora i cal afrontar alhora. Tothom que vulgui vendre un discurs sobre natalitat sense parlar de les altres dues coses vol prendre el pèl a la gent. Fa 40 anys que Catalunya està per sota de l'anomenada taxa de reemplaçament: no tenir prou fills per mantenir la població estable sense immigració. I durant tot aquest temps no s'ha fet res políticament. Ara que la crisi demogràfica sembla inevitable, l'única resposta és culpar els ciutadans dels problemes que venen, entre ells, els immigrants.Mariona Lozano, sociòloga i demògrafa del Centre d'Estudis Demogràfics, desmunta alguns dels mites sobre la natalitat: "Està demostradíssim que donar diners per tenir fills no millora la situació. La gent no té fills perquè no reuneix les condicions d'estabilitat sota les quals vol tenir-los, no perquè no tingui 1.000 euros a la butxaca". Ni tan sols si tinguéssim la política familiar de Suècia i tinguéssim els fills que diem voler tenir, explica, arribaríem a revertir els efectes de l'envelliment. El gruix del problema és cultural i estructural.Bona part del model econòmic català (turisme, agricultura intensiva, sector porcí) se sustenta tòxicament en la importació massiva de mà d'obra barata, externalitzant tots els costos socials d'aquesta immigració mentre manté la població autòctona en la precarietat que impedeix tenir fills. I encara que sigui difícil de revertir, entre un 1,08 i un 1,3 de taxa de fecunditat hi ha una gran diferència. Potser una bona política de natalitat és invertir en Rodalies, per exemple, perquè la gent pugui arribar a l'hora a la feina i tenir una vida professional més plena que li faciliti la decisió de tenir fills. La resta de polítiques es demostra que funcionen de forma molt limitada.Conversa amb Mariona Lozano, sociòloga i experta en demografia social, i Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora. Condueix Jordi Graupera, president d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:10:09

  --------

  1:10:09
• Articulisme post-procés: de la corrupció processista a l'ofec socialista

  L'articulisme a Catalunya viu sota pressió. Els mitjans paguen entre 30 i 70 euros per article mentre mantenint els articulistes "amb l'aigua al coll" perquè mai puguin alçar la veu amb llibertat. Però la pressió ha canviat de forma.Montserrat Dameson, jurista, politòloga i articulista a mitjans com El Nacional, explica com abans els partits processistes intentaven comprar-te amb ofertes de feina. Ara, amb els socialistes governant a tots els nivells, la pressió és més perversa: "Ha estat fer que et sentis condemnat a la irrellevància."Pol Viñas, llicenciat en Filosofia, Política i Economia, escriu a Núvol i representa una generació que ha aterrat al debat públic quan el país ja no tenia forces per vendre esperances. "La pressió és escriure des de la crítica sense ofegar-me en el cinisme absolut."Els temes més necessaris són els més tòxics. La immigració, el feminisme crític amb el gènere, la llengua: tot allò que cal dir és allò que el sistema castiga. "Quan l'esquerra abandona el tema de la immigració, hi apareixen els de dretes i en fan profit", alerta Dameson.Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora, explica com militar obertament l'ha alliberat: "Tothom sap que no estàs en venda perquè ja tens la teva pròpia botiga." Però Dameson i Viñas han escollit resistir sense estructura política al darrere.El sistema aplaudeix sovint la forma però ignora el fons. "Sempre és un afalagament personal que et va traient cap a un món en què les teves idees polítiques són secundàries", explica Jordi Graupera. I apareix el cinisme: articulistes que un dia defensen una cosa i l'any següent la contrària per adaptació als vents dominants.Els socialistes governen Barcelona, la Generalitat, l'estat espanyol i tenen un vicepresident a la Comissió Europea. La pinça s'estreny. Però aquesta generació ha après una cosa: "Criticar els socialistes no és en va. Encara que et faci sentir boig, val la pena. Perquè sobre cada crítica es construeix un espai de llibertat."Una conversa imprescindible sobre precarietat, censura i resistència en l'articulisme català, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:11:05

  --------

  1:11:05
• El Barça: el refugi polític dels catalans?

  El Barça és on s'amaga el virus que som els catalans. Quan els espanyols ens posen la vacuna per destruir-nos, ens refugiem al Barça per expressar la nostra veritat política. Per això ens volen ficar al cap que hem de separar el futbol de la política, una idea absurda que no fa cap sentit en cap lloc del món.El Barça expressa les nostres batalles polítiques perquè amb el Barça es poden dir totes les coses que no diem gairebé enlloc més, en particular a la política: parlar de guanyar, exigir guanyar. I per això els enemics de la llibertat de Catalunya també hi són representats, perquè els cal que perdi.David Carabén, vocalista de Mishima, i Manel Vidal, autor de "La passada a l'espai" i membre de La Sotana, expliquen com el nunyisme no és només una manera de veure el Barça sinó una actitud vital davant del fet de ser català: del "meu mal no vol soroll" al "millor quedar segon i sobreviure que primer i arriscar la mort".Som una de les centralitats futbolístiques mundials però no som conscients de la sort que tenim. El Barça t'obliga a preguntar-te si t'estàs flipant o si l'autoodi està fent pensar que ets menys del que realment ets. Els catalans elevem herois molt ràpid i després els deixem caure.I parlem de Lamine Yamal. D'aquesta catalanitat híbrida que des del club s'hauria de potenciar perquè parli en català cada vegada que s'expressa. Dels catalans que quan ho peten es fan espanyols, i de la por que se'ns escapi el millor jugador del món. Perquè Miami no ens vol destruir, però Madrid sí.Els jugadors desacomplexats del Barça ens han ensenyat a desacomplexar-nos. En Stoichkov, el Johan Cruyff seleccionador català. Aquest tipus de miralls ens ensenyen què podríem ser i no estem sent per una mena de repressió interior.Una conversa imprescindible sobre futbol, política, identitat i llibertat, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb David Carabén (Mishima) i Manel Vidal (La Sotana).Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  58:21

  --------

  58:21
• Parlar català a Catalunya: mantenir la nostra llengua és revolucionari?

  Quan dues persones comencen a parlar a Catalunya, tendeixen a convergir cap a una de les dues llengües en qüestió de segons. Durant dècades, els catalans hem convergit cap al castellà per indefensió apresa. Però això està canviant.Anna Arqué, portaveu de Mantinc el Català, explica com un grup de ciutadans sense experiència activista va crear un moviment que ha aconseguit el que quaranta anys de governs nacionalistes no havien aconseguit: generar un imaginari col·lectiu potent al voltant de no canviar mai al castellà.Gerard Insa, professor de matemàtiques i ara activista per la llengua, va anar a urgències per una lesió a l'espatlla. La doctora el va tallar: "Hable en español o no le atiendo". Gerard va plantar cara, va fer un vídeo viral i el seu cas s'ha convertit en exemple d'assertivitat lingüística. "És impossible que una traumatòloga a Catalunya no entengui 'espatlla'. No és qüestió de comprensió sinó de negociació política."El sistema polític busca pau social convencent-nos que no hi ha res a fer però som més forts del que sembla. El català és la llengua de la llibertat i el país és nostre.Conversa amb Anna Arqué, portaveu de Mantinc el Català, i Gerard Insa, professor i activista lingüístic, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:00:40

  --------

  1:00:40
• Sentència del TSJC: som més forts del que diuen els papers

  La sentència del TSJC contra l'anomenat Decret Aragonès no busca el 25% de castellà a les aules. Busca la desaparició dels catalans com a comunitat política. L'arquitectura jurídica espanyola està dissenyada sabent que aquesta assimetria porta a la desaparició de les llengües no castellanes.La sentència prohibeix que l'escola formi part d'un programa de normalització lingüística. Elimina els programes d'immersió que serveixin per millorar el català o incrementar-ne l'ús. Suprimeix l'obligació que les relacions amb famílies siguin en català. Converteix l'espai fora de l'aula en un territori sense regulació lingüística. "L'escola ha de servir per aprendre una llengua, però no per revertir el procés de minorització."La nostra existència els recorda que la castellanitat no és la universalitat sinó una particularitat més. Per això som una molèstia que cal erosionar. Davant d'això, la política catalana s'adapta a la repressió abans que arribi: "És la indefensió apresa: preveient la bufetada, ja experimentes el dolor abans que te la fotin."Conversa amb Jordi Martí Monllau, filòsof i professor, i Mariona Bosch, editora i membre del Consell Nacional d'Alhora, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora i professor universitari.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:05:43

  --------

  1:05:43

Más podcasts de Noticias

Podcasts a la moda de Noticias

Acerca de Ensems