Ensems

• Qui pot dir la veritat a Catalunya? Anatomia del periodisme català

  Miquel Bonet és un periodista incòmode. L'han fet fora de tot arreu. De RAC1, del Nacional, del Diari de Tarragona. No perquè el seu producte sigui dolent, sinó precisament perquè és bo. Però diu coses que no agraden. No juga al joc que volen que jugui. I en un món periodístic català on la supervivència depèn de "ser raonable", Bonet representa tot el que el sistema no pot permetre's: un columnista que no es deixa domesticar."I el Miquel Bonet és moltes coses, però no és raonable" explica Jordi Graupera al començament de la conversa. Potser per això no han aconseguit domesticar-lo.La conversa desgrana la precarització salvatge del periodisme català: columnistes que cobren entre 20 i 150 euros per peça, píndoles a RAC1 pagades a 40 euros bruts, mitjans subvencionats que mantenen els periodistes en condicions de semiesclavitud mentre el poder polític controla l'aixeta dels diners.Però darrere d'aquesta precarietat econòmica hi ha una precarietat més profunda: la moral. Catalunya és "un país en guerra on només dispara un bàndol", un desert on només hi ha guerres de posició i on l'acceptació de la derrota s'ha convertit en l'única estratègia possible. Els socialistes estan retallant les aixetes de la cultura catalana "d'una manera discreta", ofegant el sector sense fer soroll. A TV3 hi ha "un procés d'espanyolització bastant radical".Ell ha triat ni adaptar-se ni amargar-se: "Jo vaig entrar en aquest món per passar-m'ho bé, bàsicament. I m'ho he passat molt bé, la veritat".Una conversa imprescindible sobre com funciona realment el periodisme català, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:01:07

  --------

  1:01:07
• Sense conflicte, sense independència: Escòcia, 11 anys després del referèndum

  El 2014, el 45% dels escocesos van votar per la independència en un referèndum pactat amb Londres. El Brexit va fer pujar el suport fins al 58%. El 2021, majoria aclaparadora pro-independència: 72 escons de 129. I malgrat tot això, 11 anys després, el moviment independentista escocès està encallat.Daniel Cetrà, politòleg especialista en nacionalisme i política escocesos, explica com Escòcia ha triat el que ells consideren la via "pragmàtica" i de la "paciència": l'SNP, únic partit majoritari independentista amb valors progressistes, opera dins d'una relativa comoditat. Són reconeguts com a nació, receptors nets del sistema de finançament britànic, i la seva estratègia es limita a tornar a ser majoria al Parlament escocès per "pressionar" Westminster. El resultat: Westminster diu que no indefinidament i el moviment s'estanca.Elisabet Vives, responsable de política internacional d'Alhora i resident a Edimburg, estableix paral·lelismes demolidors amb el procés català, sobre els que Jordi Graupera, president d'Alhora, ironitza: "Doneu-me 68 diputats i faré la independència", una frase de Junqueras que il·lustra la lògica que va condemnar el procés. Però Vives planteja la pregunta crítica: podem els catalans esperar tant com els escocesos davant de la urgència nacional i lingüística? Cada any que passa, el català perd 100.000 parlants habituals, mentre que a Escòcia la llengua no és un pilar fonamental per l'alliberament nacional, i culturalment tenen una feina feta que els catalans no tenen: "Posem per exemple el cas de les seleccions esportives". Les democràcies liberals tenen límits estructurals per donar sortida democràtica als processos d'autodeterminació.Graupera explica com el 2017 es pensava que la independència de Catalunya representaria un compliment (fulfillment) del que havia de representar una democràcia liberal. Però es va demostrar exactament el contrari. Els estats van mostrar els seus límits reals, revalidats després de la Segona Guerra Mundial: la Unió Europea es va crear per frenar per igual els nazis i els processos d'autodeterminació interns, una mena d'imperialisme intern que prioritza la integritat territorial per sobre de la voluntat democràtica dels pobles.Una conversa imprescindible sobre per què la via legalista sense conflicte real només porta a l'estancament, i per què Catalunya no pot permetre's l'escenari Quebec quan el temps corre en contra nostre.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:07:00

  --------

  1:07:00
• 40 anys tenint pocs fills: hem d'invertir en polítiques de natalitat?

  Natalitat, immigració i envelliment: les tres crisis que ningú no vol afrontar alhora i cal afrontar alhora. Tothom que vulgui vendre un discurs sobre natalitat sense parlar de les altres dues coses vol prendre el pèl a la gent. Fa 40 anys que Catalunya està per sota de l'anomenada taxa de reemplaçament: no tenir prou fills per mantenir la població estable sense immigració. I durant tot aquest temps no s'ha fet res políticament. Ara que la crisi demogràfica sembla inevitable, l'única resposta és culpar els ciutadans dels problemes que venen, entre ells, els immigrants.Mariona Lozano, sociòloga i demògrafa del Centre d'Estudis Demogràfics, desmunta alguns dels mites sobre la natalitat: "Està demostradíssim que donar diners per tenir fills no millora la situació. La gent no té fills perquè no reuneix les condicions d'estabilitat sota les quals vol tenir-los, no perquè no tingui 1.000 euros a la butxaca". Ni tan sols si tinguéssim la política familiar de Suècia i tinguéssim els fills que diem voler tenir, explica, arribaríem a revertir els efectes de l'envelliment. El gruix del problema és cultural i estructural.Bona part del model econòmic català (turisme, agricultura intensiva, sector porcí) se sustenta tòxicament en la importació massiva de mà d'obra barata, externalitzant tots els costos socials d'aquesta immigració mentre manté la població autòctona en la precarietat que impedeix tenir fills. I encara que sigui difícil de revertir, entre un 1,08 i un 1,3 de taxa de fecunditat hi ha una gran diferència. Potser una bona política de natalitat és invertir en Rodalies, per exemple, perquè la gent pugui arribar a l'hora a la feina i tenir una vida professional més plena que li faciliti la decisió de tenir fills. La resta de polítiques es demostra que funcionen de forma molt limitada.Conversa amb Mariona Lozano, sociòloga i experta en demografia social, i Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora. Condueix Jordi Graupera, president d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:10:09

  --------

  1:10:09
• Articulisme post-procés: de la corrupció processista a l'ofec socialista

  L'articulisme a Catalunya viu sota pressió. Els mitjans paguen entre 30 i 70 euros per article mentre mantenint els articulistes "amb l'aigua al coll" perquè mai puguin alçar la veu amb llibertat. Però la pressió ha canviat de forma.Montserrat Dameson, jurista, politòloga i articulista a mitjans com El Nacional, explica com abans els partits processistes intentaven comprar-te amb ofertes de feina. Ara, amb els socialistes governant a tots els nivells, la pressió és més perversa: "Ha estat fer que et sentis condemnat a la irrellevància."Pol Viñas, llicenciat en Filosofia, Política i Economia, escriu a Núvol i representa una generació que ha aterrat al debat públic quan el país ja no tenia forces per vendre esperances. "La pressió és escriure des de la crítica sense ofegar-me en el cinisme absolut."Els temes més necessaris són els més tòxics. La immigració, el feminisme crític amb el gènere, la llengua: tot allò que cal dir és allò que el sistema castiga. "Quan l'esquerra abandona el tema de la immigració, hi apareixen els de dretes i en fan profit", alerta Dameson.Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora, explica com militar obertament l'ha alliberat: "Tothom sap que no estàs en venda perquè ja tens la teva pròpia botiga." Però Dameson i Viñas han escollit resistir sense estructura política al darrere.El sistema aplaudeix sovint la forma però ignora el fons. "Sempre és un afalagament personal que et va traient cap a un món en què les teves idees polítiques són secundàries", explica Jordi Graupera. I apareix el cinisme: articulistes que un dia defensen una cosa i l'any següent la contrària per adaptació als vents dominants.Els socialistes governen Barcelona, la Generalitat, l'estat espanyol i tenen un vicepresident a la Comissió Europea. La pinça s'estreny. Però aquesta generació ha après una cosa: "Criticar els socialistes no és en va. Encara que et faci sentir boig, val la pena. Perquè sobre cada crítica es construeix un espai de llibertat."Una conversa imprescindible sobre precarietat, censura i resistència en l'articulisme català, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora.Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  1:11:05

  --------

  1:11:05
• El Barça: el refugi polític dels catalans?

  El Barça és on s'amaga el virus que som els catalans. Quan els espanyols ens posen la vacuna per destruir-nos, ens refugiem al Barça per expressar la nostra veritat política. Per això ens volen ficar al cap que hem de separar el futbol de la política, una idea absurda que no fa cap sentit en cap lloc del món.El Barça expressa les nostres batalles polítiques perquè amb el Barça es poden dir totes les coses que no diem gairebé enlloc més, en particular a la política: parlar de guanyar, exigir guanyar. I per això els enemics de la llibertat de Catalunya també hi són representats, perquè els cal que perdi.David Carabén, vocalista de Mishima, i Manel Vidal, autor de "La passada a l'espai" i membre de La Sotana, expliquen com el nunyisme no és només una manera de veure el Barça sinó una actitud vital davant del fet de ser català: del "meu mal no vol soroll" al "millor quedar segon i sobreviure que primer i arriscar la mort".Som una de les centralitats futbolístiques mundials però no som conscients de la sort que tenim. El Barça t'obliga a preguntar-te si t'estàs flipant o si l'autoodi està fent pensar que ets menys del que realment ets. Els catalans elevem herois molt ràpid i després els deixem caure.I parlem de Lamine Yamal. D'aquesta catalanitat híbrida que des del club s'hauria de potenciar perquè parli en català cada vegada que s'expressa. Dels catalans que quan ho peten es fan espanyols, i de la por que se'ns escapi el millor jugador del món. Perquè Miami no ens vol destruir, però Madrid sí.Els jugadors desacomplexats del Barça ens han ensenyat a desacomplexar-nos. En Stoichkov, el Johan Cruyff seleccionador català. Aquest tipus de miralls ens ensenyen què podríem ser i no estem sent per una mena de repressió interior.Una conversa imprescindible sobre futbol, política, identitat i llibertat, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb David Carabén (Mishima) i Manel Vidal (La Sotana).Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

  --------  

  58:21

  --------

  58:21

Más podcasts de Noticias

Podcasts a la moda de Noticias

Acerca de Ensems