Vinils, Whisky & Blues

Lightnin' Hopkins (1912-1982), un dels bluesmen més destacats del segle XX, amb una àmplia discografia. Des de molt petit es va aficionar pel blues. En només vuit anys va fabricar una guitarra amb una caixa de puros i filferro. Va tocar en diversos guitarristes. Cal nomenar en Lonnie Johnson. En un estil entre el blues Texà i del Delta, la seva veu imposava, tot tocant amb la seva guitarra acústica, peces del Mississipí. Se'ns dubta, un dels cantants de blues que s'ha d'escoltar. Qualsevol aficionat al blues, és imprescindible que tingui algun àlbum seu.

A principis del segle XX van aparèixer a Louisiana, Memphis i altres estats del sud dels Estats Units, uns locals anomenats 'Barrelhouse'. Locals de baixa categoria a on els negres anaven normalment els dissabtes al vespre a beure cervesa o whisky, destil·lat que normalment el produïen ells mateixos. La barra, solia estar col·locada sobre mateix dels barrils. Ja m'ho imagino entrar amb un local d'aquests. Bé possiblement m'haurien fotut fora, normal. Fum de tabac, olor d'alcohol, bullici de gent tot ballant un blues. Normalment, el so provenia d'un piano situat al fons del local. Difícil de veure el bluesman degut el fum. El pianista evidentment, havia de tocar fort, o millor dit aporrinar el piano per ser sentit. El mateix havia de fer amb la seva veu. D'aquí el nom de blues Barrelhouse. M'hauria agradat molt poder viure en primera persona un d'aquests dissabtes al vespre. Però un dissabte el vespre un cantant de blues d'estil Barrelhouse va tocar a la sala Celeste de Barcelona. No recordo exactament l'any. Voltants del 83/84. El bluesman es deia: BOOKER T. LAURY.

"El dia 18 de setembre de 1970 mor a Londres, Jimi Hendrix. Amb el seu passat finalitza una època, que molt bé es podria qualificar, de confusa, problemàtica, violenta, alliberadora i interrogant." Petit paràgraf extret de l'article que surt en l'àlbum: MORE EXPERIENCE-VOLUM 2. Realment, aquestes poques paraules, reflecteixen perfectament, una època que en plena guerra del Vietnam estaven de moda les drogues, l'amor lliure i una constant protesta de la joventut. Tinguessin raó o no, pensaven que es menjarien el món i el món se'ls acabà menjant. Una pena que el guitarrista més gran del Rock i del Blues acabés d'aquesta manera. Però se'ns dubta ens deixà un gran llegat de la música en la dècada dels seixanta. La generació d'aquells anys no t'oblidarem. Descansa en pau, Jimi.

New Orleans és la ciutat més poblada de l'estat de Louisiana. La seva capital és Baton Rouge. Curiosament, el blues de New Orleans està influenciat pel blues Texà. Quan es parla del blues de la ciutat de New Orleans ens hem d'oblidar del blues del Mississipí i per descomptat del blues rural. També hem d'afegir, que com a gran ciutat, no té res a veure amb el blues urbà, blues més elèctric i propi de Chicago. És un blues molt especial. Ciutat multicultural coneguda pels seus festivals, música i cuina. Esdeveniments com el Mardi Gras, Jazz Fest i el Sugar Bowl, no podíem haver trobat un dels pianistes de blues més emblemàtics de l'època: CHAMPION JACK DUPREE !

Howlin'Wolf, "el llop udolador" (Mississipi 1910 - Chicago 1976) És se'ns dubta una de les veus més memorables del blues de la dècada dels 50. Juntament amb Muddy Waters formen els dos pilars del Blues de Memphis i de Chicago. Fill de plantadors de cotó. El seu avi l'amenaçava quan era petit, si feia una malifeta, vindrien els llops a buscar-lo. D'aquí el sobrenom de "llop udolador". La seva mare el rebutjava sense acceptar els diners que guanyava cantant. "Són diners que provenen de la música del diable", li deia. Bé era normal, havia cantat conjuntament en Robert Johnson, l'home que havia venut la seva ànima al diable. Llegenda o no, però el que és evident, un dels bluesmen més importants que va influir a grans artistes de les següents generacions.